Sóc dels que sempre ha pensat i cregut que l’educació mai és cosa d’una sola persona, tal com els models i concepcions més tradicionals han proposat al llarg del temps. Sí, no crec que tot el coneixement estigui en mans d’algú en concret, i menys encara ara que amb un parell de “clicks” o “swipes”, i una mica d’habilitat, es pot accedir a la informació que un o una desitgi. Encara que hi hagi persones que no ho vulguin acceptar, i segueixin emprant metodològiques pedagògiques primigèniques, inevitablement hem fet un canvi de paradigma on el coneixement ja no és únic i hermètic sinó que ha passat a ser col·laboratiu i compartit, on tothom aprèn de tothom.
Així de rotund, i així de simple, però sens dubte aquest axioma és un dels aprenentatges que he fet a casa meva, ja que arran de la revolució d’internet i els "smartphones" el meu pare s’encarrega amb freqüència de recordar-m’ho amb receptes culinàries extravagants d’arreu del món, però sobretot en el centre obert, projecte on actualment treballo, i el qual dóna sentit al títol d’aquest article. Des de fa uns anys enrere en el meu lloc de treball incorporem l’ús de l’assemblea al llarg de les tardes que destinem al lleure educatiu en els darrers deu o vint minuts d’aquestes. I és precisament en el moment de l’assemblea on aquest principi cobra més protagonisme. Grans i petits, educadors i educadores, infants i adolescents, seiem al llarg de cada tarda per a parlar sobre les nostres impressions al voltant d’aquesta. Cada grup ho fa a la seva manera, seient a terra, seient amb cadires, utilitzant pictogrames, fent ús de sistemes de puntuació, etc. Però totes i tots amb un mateix objectiu: compartir per a poder créixer.
Personalment tinc la sort de poder ser partícip de dos grups diferents, un d’infants d’entre els vuit i els deu anys (el qual referencio com a educador) i l’altre d’adolescents que engloben les edats dels dotze fins als setze on faig tasques de suport als referents de l’ESO. Si bé és cert que en tots dos grups en un principi fer ús d’aquesta metodologia, tot i que ja l’hagin emprat anys anteriors, sempre és difícil i suposa un repte ja sigui per les interrupcions constants que es fan entre uns i altres, els “otra vez esto, que aburrimiento”, el murmuri de fons, el fet d’haver de cridar l’atenció perquè guardin el mòbil, etc. Un cop agafat l’hàbit i un mínim de normes de respecte i convivència cap als altres té un potencial molt gran. Tant és així que les cares llargues d’un inici a poc a poc es van transformant cap a expressions més vives i alegres, i fins i tot també són ells i elles qui ho esperen per a poder dir allò que creuen important i necessari. L’assemblea significa un moment de seure, aturar-se i trobar-se amb el conjunt del grup per a parlar. El que no permet la dinàmica i el ritme frenètic de l’activitat de la tarda, sí que ho permet l’espai assembleari ja sigui per parlar del problema que he tingut avui amb l’Adrià i ell no n’ha estat conscient, el fet de poder expressar el que bé que ho hem fet i ens ho hem passat com a grup, el poder dir que m’ha agradat compartir l’estona de temps lliure amb el meu company amb qui no sempre tinc relació, el tenir l’oportunitat d’expressar que avui l’activitat que ens han preparat no ens ha agradat gens, etc. En definitiva, el fet de poder parlar i expressar-se. Perquè recordem-ho sempre parlar sobre educació implica parlar de persones; drets, emocions i sentiments, i no només d'avaluacions de continguts i resultats. Parlar d’educació és parlar de vida.
Un dels moments que a mi personalment més m’omplen i em fan sentir orgullós de la meva feina és quan, a vegades, els intangibles que intentes transmetre dia rere dia, any rere any, s’acaben materialitzant. És quan la Chiyere s’alça en l’assemblea i recorda al conjunt del grup que a vegades una gran majoria són irresponsables amb certs companys i companyes que sovint són els que més aporten, quan es reconeix que avui hem boicotejat per complet l’activitat que ens han preparat amb totes les ganes el Dani i l’Alexia, o quan es posen sobre la taula els defectes i les injustícies i es treballa per afrontar-los. En altres paraules, l’assemblea és també una eina d’autocrítica que permet el creixement del grup i acceptar els punts negatius.
Tal com deia al principi d’aquest article sempre he pensat que l’educació és cosa de dues o més persones, i no d’algú en concret. I poder fer ús de l’assemblea al llarg d’aquests anys, precisament m’ha fet reafirmar encara més aquesta idea dins la meva morfologia cognitiva professional. Durant el transcurs d’aquestes línies he intentat evidenciar i deixar plasmat que l’espai assembleari permet el creixement i l’apoderament de les persones amb qui treballem, però alhora també permet el creixement professional dels educadors i educadores. El toc d’atenció que et donen quan diuen que l’activitat no els ha agradat, i de dir-te a tu mateix o mateixa que això no funciona i entendre i acceptar que potser ho has de canviar. El fet de reconèixer que hi ha coses que no sempre fem bé i d’altres que les fem molt però que molt bé. És innegable que comptar amb la seva opinió és imprescindible per adaptar la nostra tasca als seus interessos i necessitats, i que et permet seguir creixent com a professional.
En línies generals, l’ús de l’assemblea permet donar eines de cara al futur a uns i altres. Ja siguin per a poder-nos relacionar, de ser capaços i perdre la vergonya de parlar en públic, d’adaptar les nostres programacions als seus interessos, etc. Una metodologia que sens dubte és molt interessant explorar les seves possibilitats, ja que no sempre s’aconsegueixen uns resultats homogenis perquè sempre dependrà del conjunt i la totalitat del grup. Des del Centre Obert Muntanyès cada vegada tenim més clar, en les avaluacions periòdiques que fem, que apostar per aquesta metodologia aporta resultats beneficiosos i que reverteixen en el desenvolupament integral de la persona i que de retruc reverteixen en la societat en la qual vivim.
Adrià Ortiz, educador del Centre Obert Muntanyès
juny del 2020
