Se’m fa estrany això de "parlar" des d’un ordinador a un personatge que no li veig la cara, els ulls, que el puc "toca"...
Ni que sàpiga que darrere hi ha persones, i imagino que els que puguin llegir aquest trasto són amics que ens volen i ens donen suport.

Com us deia en el meu anterior Butlletí, tinc la sort de viure la Utopia, tot i que intento que no sigui utòpica...

I la vida m’ha portat a tenir la sort de poder passar-me hores parlant amb els xavals a les presons, amb la gent dels nostres barris, amb la gent que t’estima i t’acompanya... i que puc mirar-los als ulls, riure, plorar... abraçar al proïsme amb tots els sentits i sentiments (no pensis malament, perquè no encertaràs...).

I sé que tinc moltes contradiccions en la meva vida, no només la que us conte avui. Els meus amics ateus i anticlericals m’ajuden a evidenciar algunes, a altres els deixa indiferents, però no a mi.

I això de "parlar" des del món digital, se’m fa difícil, tinc prejudicis.

I, saps per què he claudicat?...

Perquè tinc la sort de treballar amb gent jove, altres menys, però oberta i situats en el món.
Perquè el treballar en equip suposa que TOTS DECIDEIXEN, i "el nostre equip" és el millor que m’ha passat a la vida (a part de la família, i les núvies, jejeje).
I perquè no ho vull saber tot.
I perquè experimento que deixar-me estimat és una altra sort.

Tant de bo que això de la comunicació digital ens ajudi a potenciar les nostres relacions de pell a pell, encara que conscients que som limitats i no podem arribar a tots.

Almenys avui deixar que us abraci...


Manel Pousa, Pare Manel
President Fundació Pare Manel
manelpousa@paremanel.org