Segons l’Enciclopèdia Catalana, Voluntari – Voluntària és: “Persona que s’ofereix lliurament a fer una cosa a la qual no és obligada”, és cert, però, en el meu cas hi afegiria que rebo molt més del que puc oferir.

Ja fa uns quants anys que sabia de la tasca que fa el Pare Manel, però quan tens negoci propi, ets autònom (vull dir que no tenim un horari de 8 hores com d’altre gent) i quan tens dos fills a qui educar i fer-los créixer, les teves ajudes van dirigides o bé a l’escola on van els teus fills ( Escola Activa de Pares), o bé al barri per millorar la zona comercial.

 

 Però arriba un dia que tot això es va acabant, els teus fills ja no són a casa, la feina laboral ja s’ha acabat i les activitats que has fet, estan en mans de la gent jove que et ve al darrera i et sens buida, trobes a faltar alguna cosa que t’ompli.

 Ha sigut en aquest cas que vaig voler profunditzar en el voluntariat del Pare Manel, vaig mirar la seva web i vaig quedar sobtada en veure la quantitat de feina que fa junt amb un equip i ara si que ho puc constatar “immillorable”.

Intento fer tot el que puc, que s’han de preparar berenars, doncs preparem berenars i quina satisfacció més gran tens quan els nens et diuen “que bueno que está”, que a l’estiu en el casal cal posar el dinar als nens, doncs cap allà a veure la mainada que venen acalorats, assedegats, afamats,juganers i els monitors cansats; però, rentada de mans i cap a taula a dinar, sempre amb ordre i respecta, doncs són els monitors que fan una gran tasca i els van adreçant pel bon camí.

 Arriba el curs escolar i es fan classes de reforç, doncs jo també m’hi apunto amb els nens i nenes de primària i 1r i 2n d’ESO.

Què pot haver-hi millor al cap del dia quan ets al llit i penses com ha anat, recordar aquella xocada de mans d’en Khelifa o aquell petó de la Candela, aquell somriure de la Rosario, les trepalleries de la Sheila o aquell examen que tenien les bessones Leo i Rosa de problemes de matemàtiques i que tu els has guiat com ho havien de resoldre i et diuen que els hi ha anat molt bé, que han tret un 7’5… què més vull, què més puc desitjar!…Si, el poder-hi tornar l’endemà.

 Ara parlaré sobre la gent que porta la fundació, els deixo pels últims, primer perquè no són nens i segon perquè em sabran perdonar. No tinc prou elogis per a ells, no sé si sumant l’edat de tots i fent la mitjana arriben als 30 anys. Estan per tot: pels nens i nenes, per les famílies dels nens, pel què poden obtenir d’ajudes i molt i molt pel voluntariat, (jo em considero mimada per ells);quan arriba l’hora de plegar, et donen les “gràcies”, però perquè? Si sóc jo qui els hi he de donar per haver pogut ajudar i que comptin amb mi. Tots et saben el teu nom, (jo encara no me’ls sé tots) i sempre et pregunten: hola Fina què tal?, com estàs?. Això no té preu, no hi ha res més gratificant. Et poses al llit, tanques els ulls i penses què bé que he estat aquesta tarda, amb l’Ana, la Ivonne, l’Alexia, la Núria, la, Mar, la Marta, la Sandra, la Patri, l’Ivan, en Cristian, en Dani, en Donato, en Toni, en Jaume, en Pau, la Blanca, la Montserrat, la Rosario, en Mingo i els que em deixo, perdoneu-me…i amb tots els nens i nenes que m’han omplert la tarda de goig.

 D’aquests últims cinc anys on hi ha hagut molts canvis a la meva vida, alguns de positius però molts de negatius i que encara duren…, el millor que em podia passar és haver-me apuntat com a voluntària a la fundació Pare Manel, doncs aquí, els principis que vaig aprendre de petita tan a casa com a l’escola i el meu entorn es posen en pràctica com ara la sinceritat, l’honradesa, l’honestedat, l’amabilitat i d’altres que em deixo.

 En fi, se m’acaben les paraules o millor dit, el meu vocabulari queda reduït en voler explicar la feinada que té el Pare Manel i el seu equip, la meva aportació com a voluntària no arriba ni a un granet de sal en comparació amb tot el que es fa.

 Compteu amb mi sempre!, si us plau.

  Gràcies

  Fina