Avui publiquem una entrevista a la nostra jugadora Cristina Durany. Juga com a portera al nostre Sènior Femení. Farem un repàs al futsal femení, a com es viu aquest esport des de la sempre complicada porteria i moltes coses més.
– Quant temps fa que practiques esport?
Des de sempre. He tingut la sort que a casa meva sempre s’ha fomentat l’esport des de ben petites.
– Quins esports has practicat durant la teva vida?
A nivell federat o de competició: futbol sala i tenis. Per oci: natació, esquí, pàdel i trekking. M’he compromès a fer una cursa 10K al Maig amb el meu pare, però encara haig d’entrenar molt per ser runner.
– Per què t’agrada el futbol sala?
El futbol sala m’agrada perquè és un esport en equip, requereix molta tècnica, de bona qualitat física i sobretot molt de cap i de cor. Cap per saber llegir un partit, adaptar l’estratègia i mantenir-se ferma quan les coses no van bé. I cor perquè és un requisit clau per a sortir a jugar. Jugar de tot cor amb les companyes és clau per divertir-se i gaudir-ne.
– Com coneixes/arribes a Babar?
Vaig conèixer el Babar a través d’una jugadora, amiga d’una amiga meva, en un torneig de futbol sala. Em va convidar a venir a provar perquè l’equip femení buscava una portera, i aquí hi sóc.
– Què creus que diferencia el Babar d’altres clubs?
El Babar és un club que forma part d’una fundació com la Fundació Pare Manel. Amb això ja ho dic tot. No es tracta només d’un club de futbol sala, sinó d’un club on l’esport s’utilitza com a eina d’igualtat, integració i cohesió social. Encara que sembli un tòpic, el Babar és una gran família.
– Quins valors aporta un esport col·lectiu en l’educació dels més petits/es i no tan petits/es?
Els esports col·lectius, sens dubte, aporten molts dels valors essencials per a la vida, tant en l’àmbit personal com en l’àmbit professional. Valors com el treball en equip, el respecte i l’honestedat, l’ordre i la disciplina, l’esforç, encaixar les frustracions, assumir responsabilitats, aprendre a perdre i encara més important, aprendre a guanyar. Quan una persona practica o ha practicat un esport en equip, es nota. Hi ha una mena de germanor que posa de manifest tots aquests valors i genera una confiança gairebé cega.
– Què milloraries del club on jugues? (instal·lacions, barri, material…)
Quant a l’atenció al jugador o el personal del club, evidentment res… En tot cas, el millor regal que podríem tenir els/les jugadors/jugadores seria un pavelló on entrenar i jugar els partits. No dependre de la pluja, el fred o el terra humit.
– Creus que el futbol sala es viu diferent des d’una porteria? Coincideixes en que els/les porters/es han d’estar fets/es d’una altra pasta?
Absolutament. Des de la porteria es veu tot. La porteria és una posició clau i estratègica. Com a últim/a jugador/a, el/la porter/a no pot cometre errors, però pot corregir la posició de l’equip, motivar la resta de jugadors/es i facilitar l’inici d’atac i contraatac. Per tant, no sé si els/les porters/es han d’estar fets d’una altra pasta, però el que si han de tenir i treballar són una sèrie de qualitats com la velocitat de reacció física i mental, la motivació i organització de l’equip, la intuïció, força mental, reflexes, etc.
– Sigues sincera, què prefereixes: Guanyar un partit on et fiquen molts gols, o empatar un partit on salves molts gols i es rescata un punt gràcies a tu?
Sincerament, prefereixo un partit on no “hagi de fer res”, és a dir, on la meva intervenció física sigui quasi nul·la, perquè això vol dir que les meves companyes han jugat amb ordre, han equilibrat la defensa amb l’atac, han mantingut les posicions de defensa a la perfecció. I quan això passa, és perquè hi ha un diàleg continu entre totes, si aconseguim una defensa precisa, la pilota no arriba a porteria i per tant no hi ha gols. Així que prefereixo aquells partits on només arriben 4 o 5 pilotes i “no haig de fer res”, perquè significa que el mèrit ha estat jugar constantment amb el cap, observant el rival, anticipant-nos a les seves jugades i evitant que s’apropin a la porteria coordinant la defensa.
Però en definitiva, sempre m’agrada guanyar.
– Has viscut o vist alguna situació desagradable en un camp de futbol sala envers alguna dona?
No. I seria molt trist que passes. No només al camp, en qualsevol esport, professió o àmbit familiar, social, etc. Tolerància zero.
– Creus que l’esport femení té totes les eines necessàries per créixer?
L’esport femení no necessita cap eina per créixer. El creixement de l’esport femení no depèn de l’esport en si o de les dones, depèn de la societat. I a la societat li manquen moltes eines perquè l’esport femení tingui el mateix reconeixement que l’esport masculí. El fet que culturalment es relacioni segons quin esport amb el gènere, limita la seva visibilitat. És una qüestió cultural i social on tots ens hem de sentir responsables i compromesos amb el canvi. Que practicar el futbol o la gimnàstica, no sigui cosa de nens o cosa de nenes. Que sigui cosa de qui ho vulgui practicar.
– Per què creus que no hi ha més dones que practiquen esports?
Crec que hi ha moltes dónes que practiquen esports. I aquelles que no ho fan, que ho facin. Els canviarà la vida.
– Quina opinió et mereix que a la societat d’avui dia vengui més l’aniversari de la germana de Neymar que un triomf en l’esport femení?
Quants anys ha fet? És broma. Això reflexa directament la nostra societat. És responsabilitat de tots. Hi ha molta feina a fer per a aconseguir el canvi cultural i de mentalitat que necessitem.