Actualitat

 

 

Possiblement és la persona que m'ha fet riure més en la vida. Les seves reflexions agudes sempre anticipen la derrota que està per arribar sense abandonar la dignitat ni la posició de resistència. Amb la mirada descreguda del nen, segueix apostant pel joc, pel guinde, per disfrutar malgrat els elements. Sap el que val, o no val, la pena. En sap molt. En dies tristos o incerts com l'11-S, Carles Flavià aconsegueix arrencar-te una rialla sense pretendre-ho. Posant en comú la seva mirada al món. «¿Com vols que el món vagi bé si acaben de tirar a terra les torres i hi ha uns paios saltant d'alegria com si haguessin guanyat la Champions?».

 

El seu monòleg teatral de l'estat del malestar va ser premonitori quan alguns encara predicaven l'Espanya va bé. Lector de la vida, te l'explica sense disfresses. La serveix crua, verdadera, divertida. De les seves xerrades al tacatá del CN Barcelona o de la taula de dòmino o de la Cova Fumada te n'emportes un cop de geni, una bogeria, una frase amb temporitzador que et fa esclatar el riure al recordar-la.

 

Viuda de Pepe Rubianes i marit de la seva dona, Lucila, Flavià ho és tot menys convencional. «Quan em vaig separar, vaig trigar dues setmanes a adonar-me que necessitava una cullera». Vacil·la al rellotge i a la vida, i mai deixa que una etiqueta ho envaeixi tot. Curiós i vividor. De la gresca i jugador, té un cor tan gran que moltes vegades necessita recórrer a l'exabrupte o de «frases rares» perquè no el vegem plorar, emocionat davant la vida, genuïna, quan la mira de cara.

 

 

És el millor company per aguantar el temporal, ja que el seu amor o la seva actitud de resistència no estan condicionades pel resultat. Si és del teu equip, ho és fins al final. Segurament és de qui més frases recordo. «La música alta o baixa, la família mola o no, però no val canviar i voler imposar criteris diferents a mesura que un creix». «La coherència amb marge d'error que porta implícita la humanitat és un dels seus valors». «L'exclusivitat amb errades només la dóna el matrimoni». «Ens demanen que treballem fins als 65 i després a disfrutar... ¿A disfrutar de què? ¿I amb què?». «Per fer sostenibles les pensions que ho facin al revés, que la gent es jubili dels zero als 50 i després treballi... ¡Ja veurien que ràpid que es mor la gent!».

 

Flavià és una tempesta tropical, un lleial guardaespatlles de l'amic i de la vida, la mà a l'espatlla per al mangui. És salvatge. Golafre. Demolidor. És un gàngster de pel·lícula; un romàntic vergonyant; Neró embogit; John Belushi un pèl cansat; un filòsof d'urgència; un capità naufragat, un diable compassiu; un amic molt estimat.

 

Ara que el tinc una mica fumut, vull enviar-li un petó en forma d'article. A ell, i a Lucila, la font d'inspiració de dos dels nostres millors còmics. Us estimo.

 

L'article original de Manel Fuentes va ser publicat a El Periòdico el dia 15 de març de 2016

Foto del 19è Festival "Guanya't el Cel" a càrrec de: Paula Catalán